Crítica a Moneyball. Rompiendo las reglas

Comencem amb un subtítol que pel meu gust fa més mal que bé. Pretèn reflexar d’una forma simple y excessivament directa que aquesta pel·lícula és transgresora. I tot i que compleix amb allò que promet, trenca amb el principi de suggestió que defineix la naturalesa de qualsevol art. Moneyball, sense més, pot donar-nos bastant joc interpretatiu si sabem una mica d’anglès i tenim una mínima noció de les enormes fortunes que mouen alguns esports com el beisbol. Brad Pitt ja és prou atractiu comercial, un intens cartell lluminós a la cartellera que garantitza unes ventes segures entre els/les fans més fidels.

Moneyball no és una pel·lícula tradicional sobre el beisbol, com a primera vista es podria pensar. Es tracta d’una reflexió sobre com les bases socio-econòmiques dicten les regles d’aquest joc, però no reflexen la veritable naturalesa del que es necessita per guanyar. Billy Bean, protagonista i mànager dels Athletics de Oakland, ho sentencia dient “Esto no es un negocio”. La prova està en la seva experiència personal com a jove promesa que va resultar ser una inesperada gran decepció pels Mets, que li van prometre l’éxit, i sobretot per ell mateix. El talent es demostra al camp de joc i es comprova científicament, amb estadístiques. A vegades aquest talent resta latent i només necessita l’estimulació i confiança necessàries per revelar-se, però cap caçatalents pot garantir l’éxit. Tanmateix, els números no fallen i són més objectius que l’experiència d’uns observadors que com diu en Pete Brant “se hacen las preguntas equivocadas”. Billy es juga tota la seva carrera i prestigi en apostar per canviar les regles del joc mitjançant un model que dóna segones oportunitats a jugadors esguerrats, viciosos o vells. No són all-stars com en Carlos Peña que triomfa pel seu éxit individual. L’humil estratègia d’en Billy i en Pete és que cadascú compleixi, com a mínim, la seva tendència de resultats perquè amb la suma de tots puguin aconseguir la victòria. Filosofia Guardiola, alguns pensaran, front a la filosofía “galácticos” de Florentino Pérez. Això si el F. C. Barcelona fos en realitat un club pobre, és clar. 

El veritable joc en aquesta pel·lícula que manté la tensió és el que es juga rere el camp. És l’odissea per fer prevaldre un estil de joc meritocràtic i d’equip que exploti les potencialitats latents dels jugadors front a un model timocràtic de superestrelles com el que impera. En Pete és la personificació de la intel·ligència i l’objectivitat científica, mentre que en Billy és el home dur i d’acció, el pont per fer operativa aquesta metodologia amb gran empenta i pragmatisme. Ambdós, però, aprendran de l’altre les seves virtuds respectives i així els estereotips evolucionaran i es faran psicològicament més complexos i interessants. En aquest sentit, Brad Pitt fa el paper d’heroi caigut i solitari força semblant al de pel·lícules com El club de la lluita o Troia. El regateig comercial durant les trucades per comprar i vendre jugadors, les pressions i tensions amb l’entrenador Art perquè sintonitzi amb la nova filosofía de joc, els dubtes d’en Billy en el seus trajectes al cotxe (on es trenca tota la seva façana de fermesa), els acomiadaments i la motivació i bronques als jugadors, constitueixen la gran aposta vital del protagonista per fer triomfar el seu somni.

En Billy Bean hi possa l’ànima a la seva feina i anant en contra de tothom arrisca no només la seva carrera professional i identitat, sinó també seguir sent l’orgull de la filla que es preocupa tant per ell. Tant és la tensió que realment pateix en Billy durant els partits, que s’amaga de tothom i practica exercici per superar la seva angoixa. Aquesta és, doncs, una pel·lícula plenament romàntica en un sentit en el qual Hollywood ens té poc acostumats. Aquí no hi ha romanços, ni aparellaments, sexe o explosions, que són els recursos narratius més emprats pel seu fàcil efectisme i sensacionalisme. No, aquí tenim un romanticisme transgresor que es fonamenta en la creença de que amb prou motivació i confiança en un mateix tothom pot superar els seus hándicaps, els que s’espera d’ells, i en la rebel·lió contra un sistema tirànic i injust basat en les relacions de diners. Fins i tot en Billy necessita d’en Pete, el cervell de tota l’operació i veritable heroi a l’ombra, com a punt de recolçament per seguir endavant. D’en Pete i de la seva por a fracassar, perquè sense aquesta angoixa no hagués desenvolupat el mètode per forçar l’Art a seguir les seves instruccions i començar a guanyar partits.

El final, malgrat tot, no és del tot feliç perquè en Billy no aconsegueix el que vol. Rebutja l’oferta de 12,5 milions de dólars per tal de seguir treballant a Califòrnia, guanyar amb els Athletics i sobretot continuar a prop de la seva estimadíssima filla. Davant d’ella, se’ns obre en Billy més sensible, tot i que vol seguir aparentant una total seguretat. Els Athletics de Oakland obtenen un récord històric de vint victòries consecutives gràcies a la gran batejada d’en Hattleberg, per qui ningú donava ja res per culpa d’una lessió de colze que el va deixar tolit. En Billy es converteix llavors en un vanguardista quan dos anys més tard els Red Sox guanyen amb el seu sistema sense necessitat de malbaratar tants diners. Lamentablement, en Pete Brant, ideòleg del plà, els estudis que en Billy mai va tenir, acaba finalment eclipsat pel maco d’en Brad Pitt, mà executora de la seva teoría i qui finalment rep la gran oferta. Certament, la seva capacitat de lideratge, resolució i traça per tractar amb la gent, no s’aprenen a la universitat, però sense en Pete s’hagués quedat només en un fatxenda. En Pete, doncs, no sembla obtenir aquest gran reconeixement i tan sols esdevé la resposta científica a la pregunta que torturava en Billy “per què jo no vaig triomfar quan ho tenia tot a favor?” Una pel·lícula de les que mai ens cansarem perquè ens demostra que el valor d’una persona no es pot mesurar amb diners i que la seva vàlua es proporcional al tamany del seu valor, constància i confiança en les seves capacitats.