Ars scribendi

Saber escriure i escriure bé són dues coses totalment diferents. Això no és un misteri per ningú, però molt poca gent comprèn realment què vol dir “escriure bé”. L’escriptura, com la cuina, té unes regles d’elaboració que impliquen un esforç i un gran treball, més que no inspiració divina o talent innat. Abans de tot, s’ha de planificar i ordenar el treball que és vol fer sempre pensant en el desenllaç, si n’hi ha, per tal d’aconseguir un entramat de causes i conseqüències que atrapi el lector. Tenir clara la intenció final des d’un principi guiarà les nostres passes com a escriptors i ens ajudarà a crear una il•lusió de causalitat i lògica. A més, s’haurà de triar, durant aquest procés de planificació, el tema, el to i l’extensió amb l’objectiu de cercar constantment bellesa, finalitat de tota obra artística per aconseguir el màxim Plaer, amb majúscula. Però per aconseguir-ho és necessari, com hem dit, un gran treball, cultivant tot un seguit de regles imprescindibles perquè el plat final sigui el més deliciós possible.
En primer lloc, hem de bastir la catedral perquè sigui una unitat equilibrada de forces i no se’ns ensorri, és a dir, l’hem de dotar d’essència. Si aquest treball s’ha fet bé, qui prova el plat en copsa una unitat d’efecte exquisida, gràcies a la elaboració proporcionada de tots els ingredients, i es contribueix així a una gran sensació de plenitud en l’ànima un cop ha estat digerida. No obstant, si ens passem amb l’ornamentació podem caure en un barroquisme gens agradable i, per tant, gens plaent, per la qual cosa és un bon consell extirpar de l’obra tot element que no aporti res al motiu d’aquesta. La millor manera de donar aquest cop d’efecte és amb una obra literària d’extensió curta, que pugui ser llegida ininterrompudament. En segon lloc, per conduir el lector a través de l’obra és necessari que l’escriptor estableixi un ordre versemblant dels seus pensaments, allò que anomenen el seu estil, amb un principi, un punt mig i un final. Al mateix temps, però, aquest ha de saber mantenir l’atenció del lector o de l’auditori regulant, en tot moment, la intensitat de la seva trama. Encara més, ha de saber allò que el lector sap, mai ha d’escriure com parla i finalment té l’obligació de fer revisions constants, però sense tornar-se un obsés. D’aquesta manera també s’aconsegueix la coherència, sense la qual cap text tindria sentit ni podria ser versemblant, una falta greu si té lloc. Totes aquestes normes, però, han d’estar sotmeses a un principi bàsic fill de la precisió i en directe benefici del lector: la claredat. Tant important és que el millor escriptor sap que per ser clar no cal ser explícit, és a dir, és un veritable mestre de la suggestió perquè té el poder de conjurar precioses i precises imatges en la ment del lector. Finalment, l’última regla és la mesura; l’obra ha de tenir quelcom d’autobiogràfic i, a la vegada, l’escriptor ha de saber controlar el seu propi ego, sabent evitar els extrems.
D’altra banda hi ha altres conceptes a considerar quan parlem d’escriure bé. Un d’ells és, sens dubte, com a bons fills del romanticisme que som, l’originalitat. I és que no es tracta tan sols de combinar paraules amb mestria, sinó de transmetre idees noves i/o amb assumptes fills de l’experiència que ens han transmès els grans autors del passat. Una experiència, però, que haurà de ser processada per la profunda meditació de l’escriptor, en el seu propi forn, si vol produir quelcom de ric i nou.

14/03/07