El miracle de la veu

"La veritat és que avui encara no tenim gaires estudis de referència sobre la importància de la veu, però intuïtivament tots pensem que en té molta. Ja els antics retòrics afirmaven que l’impacte d’un discurs estava relacionat més en com el deien, que no pas en que deien. En la representació, en l’actuació, la pronunciació, la dicció. El vell Demòstenes, l’orador mític, deia sempre als seus deixebles que l’èxit en el discurs tenia tres punts determinants: primer, la representació; segon, la representació; i tercer la representació. Per a ell la representació significava només manera de dir. Si afinàvem una mica més, avui per avui, en parlar de la veu faríem referència al to, l’entonació, el ritme, la velocitat, la intensitat, la ressonància, la claredat, la inflexió o el timbre. Una veu harmoniosa és la que sap jugar amb tots aquells elements i a l’hora de comunicar-nos en les nostres tasques assistencials i, en general, en tota l’activitat comunicativa hem de procurar de posar la veu al seu lloc. Seria molt bo que tot el personal, homes i dones, relacionat amb el món de la salut, o de qualsevol àmbit, encara que només fos de tant en tant, reflexionés una mica sobre la seva veu, sobre el seu to, el seu ritme o la seva velocitat. Tothom, però però primer que ningú els homes. Sí; nosaltres, en deixar la veu al seu lliure albir per funcionar automàticament, tendim a una certa monotonia que a la llarga pot transformar-se, fins i tot, en avorriment. Procurem de tenir cura de la nostra veu i pensem en la quantitat d’informació referent a les nostres emocions, les nostres actituds i la nostra personalitat, que transporta aquesta eina comunicativa que podem qualificar de màgica.
Siguem ben conscients del fet que nosaltres projectem emocions vocalment. La veu és una expressió d’allò que li passa tant mentalment com físicament a qui parla, i per això si decidiu d’intervenir amb un punt de reflexió sobre la vostra veu, hi guanyareu amb un creixement de les vostres habilitats comunicatives, de la vostra capacitat d’empatia ja que una gran part del secret de l’èxit en la comunicació rau, ni més ni menys, en el to, sí, en el to de la veu. Crear una qualitat de veu que transporti competència, seguretat i afecte és el repte de l’excel·lència. Per això, en nosaltres, homes, la intervenció anirà dirigida a explorar la variació dels tons i dels ritmes i , per a vosaltres, les dones, a apaivagar i neutralitzar tot signe d’estridència, aquella veu tan alta de to, un pèl atiplada, més pròpia del crit o del xiscle. Penseu que l’èxit està en el to de la veu, en saber dir les coses de manera que la veu gairebé acaroni les persones, i no deixeu de pensar mai que la veu és una part rellevant dels nostre cos comunicatiu.
Tot, en noslatres, es manifesta en la veu: l’alegria, el nerviosisme, les expectatives, l’autoritat, la motivació, la por o l’interès. La veu ofereix als altres un indici determinat de nosaltres mateixos. De fet, n’és la carta de presentació. I, tanmateix, massa sovint la nigligim.
Per això deixeu, encara que sigui a cau d’orella, que us presenti la meva petita guia de la veu. Procurem de projectar una bona ressonància, plena sí, pero mai aclaparadora, i useu com Déu mana els llavis, la llengua i la boca per articular i pronunciar amb claredat i distinció. Donem el to amb uns bons toquets d’entusiasme i fem el que puguem i més per mostrar una bona varietat de qualitats de veu. Guardem-nos sempre de la monotonia. Evitem la veu monòtona a casa, a la feina i a la festa. Això sí, parlem de manera natural i fàcil més que no pas adoptant qualitats vocals d’allò que no som. Procurem de no variar les nostres entonacions de la mateixa manera cada vegada, ja que correm el risc de ser una mena de màquines parlants. Una veu mecànica, amés d’avorrida, resulta poc estimunlant i pot fer caure per terra tota una primera bona impressió. Parlem ràpid quan la situació, la matèria ho permetin i a leshores, si volem, ho podem aprofitar per emfatitzar un punt important amb un alentiment gradual i una pujada del grau de suavitat amb un polsim, si s’escau, de tendresa per estimular no només l’atenció sinó la complicitat.
Hem de tenir sempre ben present que la velocitat l’hem de fer servir només a estones, ja que és un dels signes de manca de poder. Sí, en voler córrer és com si ens aprofitessim de parlar tot seguit i de pressa pel fet de no saber ben bé si ens deixeran dir el que volíem dir. No hem d’oferir mai indicis d’impaciència ja que sovint ho són també d’inseguretat. Aprofitem-nos de mirar l’altre i de descobrir-hi el grau d’implicació, el porta escrit als ulls i a la cara. Tal com podem veure, el timing en el discurs pot ser altament informatiu i efectiu per qui parla i pels que escolten. Evidències empíriques ben contrastades mostren com els errors que pot fer una persona, en el control de les seves qualitats de veu, mentre parla –vacil·lacions, pobresa de to, velocitat inadequada, ressonància insuficient, volum monòton, inflexió descompensada o ritme inadequat- li fan créixer la sensació de disconfort i l’ansietat fins a nivells tan alarmants que molt fàcilment poden conduir el discurs, l’entrevista o la conversa directament al fracàs.
Tal com afirmàvem en parlar de les olors, o del tacte, en la veu també hi ha una part de la nostra història evolutiva. És més, aquesta és una hipòtesi personal meva, crec ben sincerament que en la veu hi ha escrita la pàgina de l’emergència de la nostra espècie. Tal com us he dit al començament, crec que la llarga marxa homínida que ens dugué fins a nosaltres corre a través de la domesticació de la veu. Sí, la veu ens va fer humans. ¿I això com ho expliquem? Com a mamífers som animals vocalitzadors, remugadors, cridaners o xiscladors, pel fet que ens emocionem en gran part per afavorir la creació i els manteniments dels lligams. Com a primats molt més, i l’exercici de vocalitzar o de xisclar el fem des de ben petits i tota la vida, i sempre lligat a l’expressió d’emocions. Per això quan els nostres avantpassats homínids van aconseguir d’agermanar el poder simbòlic dels signes, que deslliuren la informació de la naturalesa, amb una veu emergent resultant de domesticar unes vocalitzacions que sortien de les entranyes del cos, lligades a un procés tan arrelat als principis de la vida com el de la respiració, obriren de bat a bat les portes de la consciència i ens situaren en el paradís de la comunicació d’on ja no ens traurà mai ningú.
En termes biològics fou l’aventura de lligar sinàpticament les zones límbiques, més profundes, del cervell amb les capes més noves de l’escorça de les zones frontals i temporals. La gran aventura de domesticar la veu i de posar tot el poder dels símbols amb un producte realitzat per allò més lligat a les fonts de la vida, la màquina respiratòria. I per això ens cal, de tant entant, un toquet d’atenció cap a les nostres eines respiratòries i cap a la nostra activitat de respirar tan lligada al nostre cos i, per tant, també a la nostra ment. La nostra ment respira.
Com a exercici us demanaria que repasséssiu una mica la vostra experiència respiratòria en passar el rosari de les vostres emocions més remarcables. En una situació de tristesa o de joia o de por. Aquesta activitat mateixa que ara faig de parlar-vos a vosaltres, de parlar en públic, sabem tots plegats que a vegades no és gens fàcil i que ens pot envair una mena de por escènica –així en diu la gent del teatre- que ens arribi a tallar, fins i tot, el flux de la veu. Ho he sentit a dir, i més d’una persona amb altes responsabilitats m’ha comunicat que la nit abans de pronunciar un discurs, encara que sigui només llegit, mai no pot dormir. I aquesta por escènica rau, bàsicament, en una alteració del cicle respiratori i per això és tan important una reflexió sobre la respiració.
Com una cosa curiosa us diré que un cop, en un petit programa sobre comunicació que feia a TV3, i en en qual rebíem trucades en directe, una senyora va trucar –un dia que parlàvem de la mentida- per dir-me que ella sempre sabia quan el seu marit l’enganyava pel fet que, en dir el que havia de dir, sempre mig tossia una mica o carraspejava, de manera que una alteració respiratòria anava lligada a l’emoció que sentia en haver de tergiversar la informació. Aquella dona havia fet molt bé les seves observcions, i n’havia tret unes conclusions que no anaven del tot desencaminades si bé tampoc no ens en podem refiar del tot. Vosaltres procureu escriure entre les vostres regles d’or de la comunicació alguna referència als matisos de la veu i a les seves espurnes de significació especial. Caldria proposar alguna matèria relacionada amb la veu en els plans d’estudi de medicina  d’infermeria, i en molts d’altres, és clar. I caldria potenciar les corals i el cant en les escoles, institucions i organitzacions. Darrerament, he proposat que en alguns plans de gestió de les emocions que s’estan elaborant en empreses potents amb voluntat innovadora juguin fort a favor de la veu i de la respiració, el tacte i el bon humor."